Xerrada: “El futur de les pensions”
Miquel Arenas ens desglosa les principals idees centrades en la realitat actual del sistema de pensions, la desigualtat de gènere i l’impacte de les reformes legislatives:
Manca de transparència i realitat del sistema
L’expert sosté que el debat actual sobre les pensions sovint amaga la veritat, centrant-se només en la despesa sense analitzar si les prestacions són dignes o suficients. A data de juny de 2021, a l’estat espanyol hi ha prop de 10 milions de pensions amb un cost mensual que supera els 10.000 milions d’euros. Tot i que la pensió mitjana de jubilació se situa al voltant dels 1.188 €, moltes persones cobren imports molt propers al salari mínim o depenen de complements a mínims.
L’escletxa de gènere: una realitat punyent
Un dels punts més crítics de la xerrada és la necessitat d’analitzar les pensions amb perspectiva de gènere, una obligació legal que sovint s’ignora. Les dades revelen una desigualtat profunda:
• Incapacitat Permanent: Hi ha una clara dificultat d’accés per a les dones (350.000 enfront de 600.000 homes), i les que hi accedeixen cobren uns 150 € mensuals menys de mitjana. Els tribunals i la Seguretat Social solen ser més exigents amb les patologies feminitzades, com la fibromiàlgia o la fatiga crònica.
• Jubilació: L’escletxa salarial es tradueix en una diferència de gairebé 450 € mensuals entre homes (1.367 €) i dones (914 €). Això es deu a salaris més baixos, carreres de cotització més curtes i la parcialitat contractual que pateixen majoritàriament les dones.
• Viudetat: Actualment actua com una “pensió refugi” per a les dones; sense ella, moltes quedarien en situació de pobresa extrema.
Les reformes: de la Llei 27/2011 al nou pacte
L’expert critica la reforma de 2011 (Llei 27/2011) per haver iniciat una precarització progressiva del sistema que no s’aplicarà totalment fins al 2027. Les claus d’aquesta retallada són:
• Càlcul de la base reguladora: L’ampliació dels anys de cotització (fins als 25 anys) no busca la “contributivitat”, sinó reduir la pensió final en incloure períodes de precarietat o sense cotització.
• Integració de llacunes: S’han posat trampes tècniques que perjudiquen les pensions més baixes, especialment en el sector de la neteja i treballadors a temps parcial.
• Edat de jubilació: L’edat ordinària camina cap als 67 anys, penalitzant qui no té carreres de cotització llargues (més de 38 anys i mig), el que afecta directament les dones.
El futur i el nou “Mecanisme d’Equitat”
Respecte a les reformes més recents del Ministre Escrivá, l’autor es mostra escèptic:
• Considera que el nou “Mecanisme d’Equitat Intergeneracional” (MEI) és, en essència, un substitut del “factor de sostenibilitat” que acabarà retallant les pensions dels nascuts entre els anys 60 i 80.
• Valora positivament la tornada a la revalorització segons l’IPC, tot i que recorda que és una mesura que ja s’estava aplicant i que podria canviar segons el govern de torn.
• Critica les mesures que incentiven treballar més enllà dels 67 anys, ja que no tothom té feines que permetin allargar la vida laboral sense posar en risc la salut.
Conclusió: Per a Miguel Arenas, la sostenibilitat del sistema no ha de ser només econòmica, sinó també social i política. El sistema de pensions és un dret conquerit que ha de garantir una vellesa digna per a tothom, sense deixar enrere els col·lectius més precaris.
Clica aquí per accedir a la xerrada